Reflexió sobre el treball dels estereotips en el món Disney

Qualsevol nou projecte implica nous descobriments i noves visions de les coses que creiem estables i segures. Aquest treball sobre Disney no ha estat una excepció. A més, té l’afegit especial que és un tema que pertany a les nostres pròpies infàncies. Som en gran part, (en el meu cas, per la meva edat, amb més raó) productes Disney.

És per això que fer aquest treball ha estat més significatiu que altres. No som conscients de la gran força que tenen en la nostra consciència aquets simpàtics dibuixets que veiem des de petits i que semblen innocents personatges que no més volen afegir felicitat a la nostra trista vida. Mitjançant aquesta innocència entren en els nostres cors i convencen als nostres parents que són els amics ideals per portar-nos cap al bon comportament. Passant primer per caixa es clar!

Però cal reflexionar sobre aquesta situació. De sempre els estereotips han estat utilitzats per mostrar-nos de forma ràpida una caricatura que fos fàcilment acceptable en el nostre cervell. No pots contar una història en menys de 2 hores i dedicar mitja en definir totes les característiques de cada personatge per tal de no formar un estereotip. Lamentablement l’estereotip funciona ja que és el nostre cervell mateix el que els forma naturalment per seleccionar  les persones i situacions més afins a la nostra idea creada.

“Vanidoso y ególatra, nuestro cerebro trata de convencerse siempre de la opción más cómoda, de la que concuerda mejor con su propia realidad. Por eso memoria e inconsciente se encargan de ajustar lo que no encaja, de cambiar lo que no gusta, de eliminar lo que duele y de ensalzar lo que agrada.

De esos mismos mecanismos surge en los humanos la habilidad para caer fácilmente en estereotipos y prejuicios que, llevados al extremo, pueden conducir a tensiones y conflictos” (Fine 2010)

Per tal, per a mi, que Disney utilitzi els estereotips no es el problema. S’ha fet sempre ja que funciona. El problema és que aquets no han evolucionat amb el temps i s’han acceptat gràcies als que crec, són els motius següents:

En primer lloc, està el format escollit. Crec que si hagués estat un altre medi, com ara el còmic, o les tires periodístiques, el resultat no hagués estat el mateix. Com  hem vist al primer tema dedicat al cinema, la força que té aquest medi per endinsar-se en el nostre subconscient és enorme.

Però no cal no més això. Moltes pel·lícules mostren histories que no viatgen més enllà de la pantalla. Per tant. Què cal més? Portar la historia de la pantalla al nostre voltant. És aquí on entra en joc el merchandising, rodejant al nen de possibilitats de joc segons les pautes establertes pels personatges. El nen no juga al que ell vol, juga reproduint la historia que ha vist a la pel·lícula moltes vegades a la vegada que va recreant els rols de cada personatge.

Tot i això crec que la part més significativa és la següent. El referent més important per el nen son els pares. Imaginem que tenim 5 anys. Llavors el teu pare arriba amb un ninot d’en Mickey. Altre dia, la teva mare et porta un vídeojoc on Mickey t’ensenya coses molt interessants. Una mica després el teu oncle arriba amb un cobrellit.... per suposat, d’en Mickey, i la teva àvia, veien el que t’agrada en Mickey t’omple l’habitació de joguines Disney...

Podem respondre llavors a la pregunta següent...

Veurà el nen les pel·lícules Disney com un referent on fixar el seu model de comportament? Pensem que tots els seus referents han validat afirmativament aquesta opció!

Llavors, té tota la culpa Disney?

Desprès de veure tota la informació recollida en el treball, trobo que Disney no més fa la seva feina, i veient els resultats, la fa molt bé. Culpar a Disney de la concepció estereotipada dels sexes que tenen els nostres fills és no més veure la meitat del problema. Som nosaltres els que hem de preocupar-nos més per informar-nos sobre que hi ha darrera de les coses en les que confiem per educar als nostres fills.

És per això que una educació audiovisual es fa més necessària que mai en una societat on els missatges es comuniquen majoritàriament en aquest format. Si tinguéssim aquestes eines, pot ser llavors Disney, com molts altres,  s’ho pensarien  dos vegades abans d’expressar certs aspectes ideològics.

Fuentes: Cordelia Fine, Redes 78: El cerebro no busca la verdad sino sobrevivir. 2010 encontrado en http://www.redesparalaciencia.com/tag/estereotipos.